Notícies

• 

Isabel de Dios és metgessa d'Atenció Primària al CAP Borrell. Ella i la infermera Maria Ortega, del mateix  centre, van marxar cap a Grècia com a voluntàries per atendre als refugiats a través del programa de cooperació SOS Refugiats en què participen professionals de CAPSBE, l'Hospital Clínic i Sant Joan de Déu.

Potser els seus pacients van notar la seva absència durant el mes d'abril, però altres companys van fer un esforç per mantenir la normalitat de l'agenda del centre durant la seva estada a Lesbos. SOS Refugiats és un projecte en equip, no només hi participen les persones que s'hi desplacen, sinó també els altres companys que les cobreixen des de Barcelona.

Isabel ens explica la seva experiència:

Per què vas decidir marxar? Tenies experiència en el món de la cooperació?

Sempre havia tingut ganes de fer cooperació. Una companya, que sabia les meves intencions, em va explicar el projecte. I ara que estic a prop de la jubilació,  vaig veure l'oportunitat. A més, comptava amb la seguretat de fer-ho a través de l'empresa.

Quina era la teva missió a Grècia?

Vam marxar del 29 de març  al 27 d'abril i vam anar a Mitilene, la capital de Lesbos. Allà vam estar atenent a la gent que està instal·lada en pisos, apartaments o habitacions d'hotel. A aquests llocs hi van perquè per alguna circumstància especial són més vulnerables: tenen nens, han passat per l'hospital...

No vam anar a primera línia, on arriben els vaixells i les pasteres. Allà estava la gent més jove, nosaltres vam estar amb refugiats que ja havia passat un pas previ.

Com era l'atenció als pacients? Vas trobar malalties prevalents?

Vam trobar un equip mèdic que ja estava en funcionament, format per un metge serbi i dues infermeres gregues que treballaven per WAHA, l'ONG que, amb ACNUR, coordina la cooperació allà. Ens vam dividir la zona d'actuació en dos equips i visitàvem a la gent dos cops per setmana. Anàvem porta a porta. De vegades, el que necessitaven només era una mica d'atenció personal.

Un dels problemes que vam trobar amb més freqüència van ser les càries i els flegmons. La gent es queixava de dolors inespecífics, probablement somatitzacions. I també hi vam trobar malalties cròniques i problemes de salut mental.

 Vas poder anar a algun camp de refugiats?

Nosaltres estàvem allà identificats amb una tasca concreta. Però com que teníem ganes de conèixer una mica més el tema  i com s'estava portant, un dia ens vam adreçar a Metges Sense Fronteres. Ells treballen als camps de refugiats i en salut mental. Vam preguntar si hi havia possibilitats d'anar a un dels camps però l'accés és tancat. 

A Lesbos n'hi ha dos camps: un molt a prop, a dos kilòmetres de la capital i un altre a 10 km. La gent es movia molt amunt i avall, a peu o en autobús, perquè havien de fer allà tràmits administratius.

Quines dificultats t'hi vas trobar?

Un dels problemes, que vam comunicar a la coordinadora, era el seguiment de pacients. No vam tenir un traspàs de pacients, per exemple. Si una persona volia ser atesa li fèiem una fitxa amb el seu nom i la seva procedència.

Un altre handicap va ser no saber prou anglès per poder fer totes les preguntes que volia. I potser, també la manca d'experiència sobre com funcionen les ONGs sobre el terreny.

D'aquí hem tret un aprenentatge. Va ser important que abans de marxar féssim una mica de formació amb la nostra coordinadora, l'Ethel Sequeira,  l'Hospital Clínic, i amb gent amb experiència en salut internacional del Centre de Salut Internacional de Drassanes.

Quines necessitats hi vas veure?

Aquesta gent no està més malalta que nosaltres. Efectivament necessiten metges, però també advocats, perquè el que volen és arribar a la condició de refugiats, i fer complir les lleis. Nosaltres aquí no podíem ajudar.  Però he de dir que vam veure, d'advocats.

Els dinamitzadors socials també són necessaris. Allà la gent està en terra de ningú. Segurament passant pel seu procés de dol i sense veure gaire el seu futur. De vegades trobàvem dones que estaven al llit. I quan els preguntàvem el motiu ens deien que no sabien què fer, que no tenien res a fer. Un noi a qui vam estar visitant tota una setmana ens va preguntar: "Vosaltres creieu que algun dia podré ser lliure, podré viatjar com feu vosaltres?".

Hi havia cases de joves que podien tenir educadors i gent que els acompanyava, però hi havia altra gent que no tenia res. Els nens, quan s'agrupen entre ells es relacionen i s'integren a través del joc. Però no els adults. Vam estar a pisos que es compartien entre diferents famílies on cadascú vivia en la seva habitació. Ha d'haver-hi una mica de temps i de franquesa per posar en comú entre ells d'on vens, què esperes...

Què et va sorprendre més?

Una de les coses que més em va sorprendre va ser veure que la  gent que estava allà anava més enllà del conflicte de Síria. Això és una onada migratòria. Vam conèixer sirians, però també molts afganesos. A més, hi havia moltes nacionalitats africanes: d'Etiòpia, de Costa de Marfil, de la Costa d'Ivori, Congo...

Com ha canviat la teva visió respecte a la crisi dels refugiats?

Ja m'imaginava la complexitat del tema, però vaig ser-ne conscient. Hi ha gent que ho està passant molt malament.

Vaig veure que la nostra ajuda era mínima, gairebé personal. Podies haver resolt aquella infecció, o donar la mà a aquell que estava trist perquè li havien negat la condició de refugiat i parlar una mica.

També he pogut entendre les contradiccions. Abans feia la lectura de què Grècia era un país que estava en una situació molt difícil i que havia de gestionar un conflicte molt complicat. Però curiosament el fet que arriben refugiats també els hi està aportant coses. Perquè s'estan llogant places hoteleres, apartaments que abans estaven buits, s'estan comprant medicaments al país... i algú està pagant aquestes coses. La senyora que ens prestava la casa on vam viure estava convençuda de què Grècia està posant allà la seva economia.

Què has après d'aquesta experiència?

No ho sé ben bé. Sé que he viscut, i que l'experiència, que ha sigut poqueta cosa, per mi ha tingut una vàlua molt important.

Què he après? Que podríem ser nosaltres. Que eren gent com nosaltres. També que, malgrat tot, sort que hi ha gent que es preocupa. Al nostre país hi ha molta gent que està mobilitzada demanant al govern que aculli a la gent que  ha d'acollir.